#paisatge salvatge

[negreabsolut]

El Cadí, Pireneus catalans.

[angitri]

Dimecres 11 de maig. Atracats a Edfú, 134 000 habitants. Sortim en calesa cap al Temple d’Horus i ens organitzen en parelles. Cacau entre els conductors. Zona rural, desordre de trànsit i de gent ( veure vídeo). El nostre xofer Ahmed ens presenta el cavall, Azizi, que rep fuetades que ens fan mal als ulls, tot i ser suaus.

El Temple, en concret: enorme, fastuós, ptolemaic, molt ben conservat, dedicat a Horus, fill d’Isis i Ossiris, la tríada més famosa. Té el sostre encara i també conserva la sala més sagrada, la de l’altar dedicat al Déu. Fa ombra, s’hi està fantàsticament bé. Hi passem una hora.

Abans de tornar al vaixell, fem compres regatejant a Edfú mateix. Tenim un expert. A estones es fa violent però obtenim un preu just. De tornada, la policia apareix i s’enduu al xofer d’una de les caleses d’una de les nostres parelles. La fan canviar de calesa i assumpte tancat. Son les 11 del matí. La majoria hem dormit bé, alguna té mal de gola, alguns ens hem llevat avans del que calia, però en general dormim bé.

Ja al vaixell, anem a la piscina petita pero tampoc massa, d’aigua fresqueta. Aleshores descobrim un Nil més salvatge de ribes amb búfals, agrons, bernats pescaires i altres aus. Surten prismàtics i grans angulars. Veiem algun cavall. Pescadors. Un idíl·lic paisatge que sembla sortit d’un somni.

A les 13.00, dinar. Estem a 40 graus. Ara tots a descansar. Després, visita a Kom Ombo. Museu dels Cocodrils (yeah). No veiem hipopòtams 😂, ni reals ni de museu. Va tot com previst i molt millor. No patiu per nosaltres, família i afins.

Continuarà….amb la Bloguera del Nil! Us prometo imatges de festa 😘

[caminomeva]

MOSSEGANT POMES I LLENÇANT PARADISOS

Poso els peus a la tarima de fusta i començo a avançar, però sento veus que ressonen a la gorja. Ve gent en sentit contrari. La meva mare sempre em va ensenyar a deixar passar a les persones i a aguantar-lis la porta, aquí no hi ha porta, però m'empotro en un raconet de la roca ràpid i deixo passar a tota la gent sense destorbar-la. Les lliçons de filla de portera ben educada encara em duren... Crec que mai podré deixar de ser així d'idiotament ben educada.

El paisatge és meravellós. El riu Matarranya baixa desmenjat entre gorges amb fils d'aigua turquesa. Hi ha diverses flors en un estat extremadament wildflo i em crida l'atenció que el bruc d'hivern aquí ja acoloreix la vegetació amb les seves campanetes minúscules. Algun arboç també ha florit i les seves flors em semblen celestials. És un paradís entaforat entre rocam. El boix està esponerós i el seu verd, ja perdut al Moianès per la papallona, em fa feliç de bell nou.

Intento recordar el que vaig llegir a Jardín de Babilonia de Charbonneau; crec que parlava de la natura atrapada en aquesta dualitat que els humans hem creat i que organitzem en macro-perifèries urbanes maltractades o en reserves protegides. El Parrissal i la passejada per les gorges és d'un ordre i control exemplars, i tot això ha de ser bo per a la gent no-humana que viu al lloc, com per exemple els crancs ibèrics, però no deixa de fer-me pena. És necessari però alhora terrible perquè consigna que la nostra relació amb la natura és impossible.

S'han d'habilitar passeres de fusta arreu, prohibir venir amb gossos, prohibir banyar-se, fer pic-nic i limitar l'horari de visita i l'aforament. Aquesta societat de merda devasta el 98% de la natura i habilita un 2% (per dir alguna xifra) perquè puguem veure sense tocar el que desgraciem dia si dia també. Som esclaus de l'esclavització que practiquem en conjunt, però podem dir, això si, que el Jeff Bezos de l'Amazon ha anat a donar una volta per l'espai.

Hi havia restes d'art llevantí. Aquella gent de l'epipaleolític o mesolític allà devien flipar més que fumar costo afgà, barrejat amb gas del riure i martini blanc. Amb aquelles gorges per a ells sols i amb tota la gent salvatge al zenit! Vivien poc, diem. Jo crec que vivien moooooooolt! Tenien una densitat de vida que quan arribaven als quaranta anys ja en devien tenir prou. Mai podrem ni ensumar el que van viure aquesta gent. Ni el jefe d'Amazon podrà imaginar la poesia de qui pintava l'art esquemàtic o llevantí en aquell pedrot;. i és clar, la poesia és la vida, no cal ni que la pintis ni que l'escriguis, només que la visquis.

[rosercabre]

Setembre

Dilluns 30

L’estiu no mor mai a la pell que espera. Sé suar com si el gener no hagués d’arribar. 

Diumenge 29

Potser tinc un record del 87 i quan m’enfilo entre cactus vells i terra polsosa, el veig: tothom té un paisatge que és casa. 

Dissabte 28

Dic: farem macarrons i serà un dia fàcil. 

Divendres 27

El 15 d’abril no recordava cap matinada de setembre. L’experiència és més llesta que nosaltres. 

Dijous 26

Em pica la natja, se’m tanquen els ulls, em ronca l’estómac. Em ronca fort. Podria ser gana. També podria ser l’espera, que m’avorreix les entranyes. També podria ser la filla, farta de la ignorància. Segurament és gana.

Dimecres 25

M’empenyen cap endavant i l’enrere ja no em sembla tan lleig. 

Dimarts 24

El fill posa els peus al riu i més tard, ara no ho sé, em farà mal l'úter quan hi pensi. Sé que allò meu i això seu és diferent però necessito que algú m’ho confirmi.

Dilluns 23

Corro quan penso que cada dia soc una mica més a prop d’avorrir-me, de tornar al Japó, de menjar llet quallada, d'amagar diners a la cuina, de saber cuinar, de tallar l’herba, de tornar a creure.

Diumenge 22

Mira, la tarda ens ha dut un juliol que no enyoràvem. Hem pujat a la terrassa despullada i ens hi hem confós. Hem suat i hem dit ja falta menys perquè sigui gener i hem tremolat. El fill ha descobert la pell de gallina.

Dissabte 21

Què és primer, el bassal o la rialla?

Divendres 20

Compto les estones que em falten per fer-me fosca i posar-me llana. 

Dijous 19

De vegades, el present és de l’absent. Encara em maleeixo per no haver fet més cas a la piscina buida del jardí descuidat. 

Dimecres 18

Espero una empenta que no ve. El cos quiet mai se’m posa bé. 

Dimarts 17

Tinc una por a l’incendi de l’esòfag que ni els queixals em poden salvar.

Dilluns 16

Posi’m 648 grams de filla, quatre coces a la bufeta i un cop de puny a les costelles.

Diumenge 15

Mira, l’he vist més fosca, més nua, més salvatge. Farcida de bassals estancats, ulls espietes, braguetes obertes. Hem jugat a comptar russos torrats mentre el fill triava pedres que després hem llançat al mar embrutat de tants anys de ser allà. Hi havia bandera groga i el socorrista fumava amb els ulls prims. Els russos s’han banyat. He pensat que no sabia si eren russos. He pensat en Pripyat. Després algú ha cantat flamenc amb regust a samosa i he tornat. Els calçotets dels russos s’han eixugat. No han recollit les llaunes de birra i han marxat. Ningú els ha dit adéu. El fill ha caigut de morros a la sorra i ha plorat. He pensat que no sé si tornaria mai allà, sol, quan fos gran. Si seria un dels cossos que busquen els ponts que entren al mar. Si tindria el cap a la sorra, si també ploraria. He pensat en totes les coses que no sabré mai i després he dit anem, s’ha fet tard. No era veritat però ho seria aviat.

Dissabte 14

De vegades parlo del passat que ja no serà i ho faig amb mexicà a la boca i l’amiga al costat. 

Divendres 13

“i desitjos i encanteris amagats a la panxa d'una nina“

Dijous 12

M’encongeixo quan et sé en un racó, cridant-me pel nom que tu m’has fet, sense resposta.

Dimecres 11

No sé si l’ànec és una casualitat, sé que el desencant és una causalitat. 

Dimarts 10

Malgrat el mal de dents: queixalo patates fregides mentre verbalitzo fantasies mai dites. 

Dilluns 9

Pessiga’m et dic, que ja no és gaire estiu i una mica comences a arribar. 

Diumenge 8

Perquè plou, volem peixos. 

Dissabte 7

Però volia això: trepitjar l’asfalt untat, veure el cel a estones, baixar l’avinguda inexplicable que porta als llibres abraçats, als records negres i a les fantasies que encara no són possibilitats. 

Divendres 6

Un altre estiu que s’acaba amb una vida que ja no serà, Rathbone Square com Plaça d’Ocata. 

Dijous 5

Ara sé que els dies dels cops seran plorats i els rebo tots i els entomo tots i no vull, no encara, no sé si mai, que em cicatritzi la carn. 

Dimecres 4

No en farem metres quadrats de la il·lusió. Des d’aquí també veig el mar. 

Dimarts 3

Les arrels no avisen quan creixen i, de cop, una al carrer Grau i l’altra sota el rec comptal.

Dilluns 2

El desig no és d’una pedra, que allò que deia ahir era una mentida. 

Diumenge 1

Mira, sense traslladar el meu goig al cel, et diré que és ple de núvols que fan cara de pedra senzilla, sense misteri ni desig. Els veig ben bé, ens hem enfilat al puig més alt des d’on cau la ciutat esborrada per la calima espessa d’un diumenge que jo sé que vol ser tardor. L’estiu agonitza, et dic, matem-lo abans que es faci el mort. 

[naydriel]

Ferotge

L’últim alè del sol d’estiu s’escola entre les fulles i tenyeix l’ambient de tons rojos i verdosos. L’atmosfera crema, es mostra viva. Regna el silenci, l’escena és immòbil. La fera irromp l’instant galopant, salvatge trenca l’escena i genera moviments indomables. No s’atura. Corre i marca fermament les petjades que anuncien decisió. El pelatge brilla i només es deixa acariciar per l’aire, que maldestre intenta seguir el seu ritme. Poderosa, controla l’entorn i l’omple de ferocitat. De sobte i alhora, la llum i el seu caminar minven fins que moren tots dos, l’una a l’horitzó, l’altre al peu d’un turó familiar. La fera camina ara serena, elegant puja fins dalt per acomiadar la claror. Al cim exposa el seu tors orgullosa, el pelatge brilla més que mai. Les orelles alçades, el musell apuntant l’horitzó, les urpes clavades a la terra, la mirada desafia el paisatge. Cerimoniosa, la foscor imposa poc a poc el seu protagonisme. La bèstia destensa el seu posat, es permet estirar el cos sobre l’herba encara calenta. Al compàs de la llum que parteix, comença la metamorfosi. Allà on abans hi brillava pelatge, ara flueix nua la fràgil pell. La lluna exposa tots els seus racons que jauen indefensos a l’herba, cada cop més freda. Ella es limita a fer petits gestos que no destorben la brisa del vespre. Nua, s’incorpora per observar la seva guia. La seva mirada ja no imposa, els seus moviments imbueixen misticisme. Tendra i misteriosa s’aixeca i empren el camí cap al seu cau. La llum pàl·lida juga a despullar-la entre les branques.

[llardelfoc]

naus inevitables o l'espai de la por

ets el crim i el Mar, l'únic camí al teu llenguatge camines sobre terra molla i vidres trencats entre muralles i el reflex a un mirall (un que assassina) t'enduus les portes al món i no respira: dos cops de plom contra el miratge, el paisatge salvatge que incendies i que somnies, la suor en tensió: tro,

[elpaisdellop]

Trailer film Salvatge -Alt Francolí (2017). by Pitu Amigó. A movie about the wild in this valley in the Catalan Prelitoral Mountain range. More information in www.NaturaSingular.cat 

La biodiversitat que hi ha al voltant dels primers trams del riu Francolí es converteix en protagonista de la pel·lícula documental Salvatge - Alt Francolí, que a través del curs de les estacions, entrellaça diferents històries per mostrar com els grans canvis impacten el paisatge i el comportament dels animals. El proper 3 de juny, la pel·lícula del director Pitu Amigó s'estrenarà al cinema del Casal de l’Espluga de Francolí. Les imatges i la banda sonora original fan submergir l'espectador en el món de la vida salvatge de l’Alt Francolí durant 63 minuts, per descobrir la natura en l’entorn mediterrani des d’una perspectiva diferent. Salvatge ha estat produïda pel mateix Amigó i per Eva Rodellas, a través de la productora NaturaSingular.cat. La música és original, i ha estat creada per Pitu Amigó i Ferran Andechaga. El tràiler de la pel·lícula, que mostra alguns dels protagonistes de la cinta, es pot veure a continuació:

[art-neutre]

Eyler i Lapointe (residents Bòlit) exploren les connexions entre geologia i tecnologia

Residències Anna Eyler i Nicolas Lapointe Juliol i agost 2019 al Bòlit de Girona Residencia XARTER "La Fable de OxA-21965" Des de la Revolució Industrial, la nostra relació amb la terra ha estat cada vegada més mediatitzada per tecnologies de visualització, sonificació, classificació, cartografia i simulació. Al mateix temps, són els minerals i els materials de la terra els que han facilitat aquests desenvolupaments tecnològics. Per tant, es pot entendre la Terra com un objecte comunicatiu en si mateix, proporcionant els minerals essencials per a les tecnologies digitals contemporànies. Però, és això tot el que la terra hi té a dir? Hi ha altres històries soterrades sota la superfície? Durant la seva residència, Eyler i Lapointe exploraran les connexions íntimes entre la geologia i la tecnologia. Els éssers humans i la terra existeixen en forma de bucle de retroalimentació, que influeix en - i, a la vegada, estan influïts per -un altre. En un context contemporani, però, l'acumulació de residus electrònics aclareix les qüestions geofísiques d'aquesta relació. Els artistes analitzaran el nostre compromís amb la tecnologia en el context del profund (o geològic) temps com a desafiament a la idea del desenvolupament tecnològic com a "progrés natural". Per aquest objectiu produiran un projecte de recerca i creació especulatiu, site-específic combinant a) dades geològiques b) gravacions visuals / sonores i c) recursos textuals. El treball final serà una instal·lació de vídeo i so monocanal. Anna Eyler i Nicolas Lapointe són artistes multidisciplinaris amb seu a Montréal (Canadà). En la seva pràctica col·laborativa, Eyler i Lapointe utilitzen l'escultura multimèdia i el vídeo per investigar l'impacte que les noves tecnologies tenen sobre la nostra consciència col·lectiva. Inspirant-se en els vocabularis visuals dels centres de dades, la literatura de ciència ficció i els videojocs, els artistes reflexionen sobre com podem reconciliar-nos amb les nostres experiències cada vegada més mediatitzades. Eyler i Lapointe actualment estan acabant els seus estudis de màster en escultura i ceràmica a la Universitat Concordia (2017-). La seva residència és fruït de la beca d'intercanvi amb La Chambre Blanche del Quebec. Residència Domestic Wild (març 2019) In memoriam_2019 Artista resident: Domestic-Wild (Ariane Patout i René Müller) Aquesta residència està vinculada al 2n festival Internacional de Land Art ‘Art & Gavarres' que té lloc des de l'abril al juny de 2019. Amb In memoriam_2019 els artistes volen fer un homenatge als 800.000 arbres cremats a les Gavarres al llarg dels últims 20 anys. Patout i Müller han realitzat dues instal·lacions a l'espai públic amb les quals recreen una escena funerària, amb les restes d'un pollancre a la Plaça de les Botxes de la Devesa de Girona i amb alzines sureres cremades en els incendis del 2014 a les Gavarres a la Creu i l'era de Romanyà de la Selva. Els cadàvers d'aquests arbres reposen a terra coberts amb mantes de supervivència, creant una escena que parla per si sola. Amb aquestes accions Domestic-Wild conviden a reflexionar sobre el valor, la força i la fragilitat de la natura, i a apropar-nos més respectuosament als arbres com a éssers vius de vital importància per les nostres vides. Domestic-Wild treballa sobre la relació entre allò salvatge i allò domèstic, entre la natura i l'ésser humà, reflexionant sobre l'impacte transformador que exercim sobre el medi natural, evidentment negatiu durant molt de temps, però amb l'esperança d'impulsar una evolució de consciencia perquè aquesta força de transformació es reverteixi en positiu. De vegades ens preguntem si aquestes mantes de supervivència les acabarem portant a la butxaca per sobreviure a aquest canvi climàtic. Ariane Patout és artista plàstica multidisciplinar, especialitzada en escultura i intervencions en l'espai públic i el paisatge. Va rebre el Premi SID'S (2013) a Suïssa, Premi FAD Arquitectura (2014) de Barcelona, Premi Biennal Escultura (2016) de Valldoreix i finalista dels Premis AFAD el 2013 i 2014, així como finalista al Premio Ciutat Sant Cugat el 2014 pel seu recorregut artístic. | www.arianepatout.com René Müller és dissenyador, fuster i artista Land-art. Llicenciat a Alemanya, ha estat reconegut amb el Premi FAD Arquitectura (2014) i Premi Biennal Escultura de Valldoreix (2016). Des de 2003 dirigeix la seva pròpia empresa amb seu a Alemanya, WOODLOOPS: JUST NATURE, on dissenya, produeix i distribueix productes i mobiliari de fusta FSC. | www.woodloops.com Més informació Bòlit, Centre d'Art Contemporani. Girona Plaça Pou Rodó 7-9 

Girona Bòlit_StNicolau Plaça de Santa Llúcia, 1 

Girona Bòlit_LaRambla, Sala Fidel Aguilar Rambla de la Llibertat, 1 

Girona.

https://1.bp.blogspot.com/-fx5bIrFARoY/XShHlVV4uDI/AAAAAAAABgo/UfH_xBcHbWIMTQyx2y6J30_3yo_14j8FACLcBGAs/s640/nicolas-i-anna-w.jpg http://www.artneutre.net/2019/07/eyler-i-lapointe-residents-bolit-exploren-connexions-geologia-tecnologia.html #Art #Catalunya #Barcelona #PaisValencià #Balears #Andorra #Occitània #Alguer #AgendArt #Valencia #Palma

[marcfarraspiera]

Roma

Dijous

Sophia Loren, nascuda al barri de Nomentana: “Tot el que veieu, ho dec als linguine”.

L’autobús de Ciampino a Termini segueix la Via Appia Antica. Fragments del vell aqüeducte, escampats a banda i banda de l’autopista, marquen el camí cap a Roma. Creuem un hipòdrom, Cinecittà, les Catacumbes i San Giovanni.

El primer gelat és a Giovanni Fassi, prop de Vittorio Emmanuele, monumental i decadent plaça porxada. Filipins amb mocadors negres al cap juguen a bàsquet. El florista del parc escapça les tiges de les roses. Els locals de la zona, magatzems xinesos de sabates i roba, blanquegen diners nit i dia. Abans d’arribar a Santa Maria Maggiore ja m’he acabat el gelat.

Camino ràpid fins al balcó de Roma, al Campidoglio, encalçant el sol. Pujo les escales del Palatino de tres en tres, però faig tard. Quan sóc dalt, el sol ja s’ha post. El cel és malva i blau marí, granulat, com en una pel·lícula.

El Teatro di Marcello ha fet tots els papers de l’auca: teatre romà, presó medieval i palau renaixentista. Avui són pisos de luxe. Als seus peus, les roselles creixen entre les columnes trencades.

La llibreria del Governo Vecchio on comprava les millors postals de Roma ja no hi és. Ara es diu Otherwise i venen llibres en anglès. Els propietaris han pintat el local de blanc, però segueixen sent simpàtics.

Em refaig del disgust a la llibreria Fahrenheit 451 de Campo de’ Fiori, on compro una col·lecció sencera de postals. Paisatges d’hivern sobre el Tevere. Arbres sense fulles, cels grisos i corbs negres sobre les ruïnes.

La fotògrafa Tina Modotti al seu amant Edward Weston: “Accepto el tràgic conflicte entre la vida que canvia contínuament i la forma que la fixa immutable”.

Set anys després, torno a San Lorenzo, el nostre barri. Partisà, obrer, ferroviari, supervivent. Passo per davant les cases on vaig viure. D’una, me’n van fer fora. L’altra, la vaig inundar. Hi vaig aprendre a cuinar risotto i a vigilar la rentadora.

Mentre faig temps per sopar, pregunto a la cambrera de La Piazzetta a quina hora tanquen. ‘Boh’, la clàssica resposta romana, és tot el que en trec. Acabem menjant quatre talls de matinada a les escales de l’església.

Divendres

Esmorzem al Bar dei Belli. Cambrers professionals i simpàtics. Preus del segle passat. Cafè i croissant, 1,50€.

Les ciutats es defineixen pel verd. Londres té boscos i parcs. París té jardins. Roma té pins. Barcelona té plataners.

Agafem el 71 fins al Tritone. Durant el trajecte se’ns enganxa un nostàlgic de Mussolini que es declara fan de la monarquia espanyola. No està gaire ben informat: porta una gorra groga. Abans que l’engeguem a fer punyetes ens recomana que pugem al Gianicolo a veure les vistes. A Roma fins i tot els fatxes tenen bon gust.

Baixem a Campo Marzio. Tots estem d’acord que compraríem una casa a la Piazza delle Copelle, encara que al mercat els enciams vagin a 2,50€.

Vermut Spritz al Bar del Fico. Observatori ideal de la romanitat. Imitadors professionals de Jep Gambardella mengen un arròs amb verdures a la terrassa - pantalons blancs, camisa marinera, americana fosca, mocador a la solapa, ulleres de sol, gomina, pell morena.

A Da Tonino només hem d’esperar deu minuts. Trattoria familiar, cuina del país, servei amable i sense pretensions, plats generosos. Seiem a la millor taula, oberta al carrer. No hi ha en tot Roma una carbonara com aquesta, encara que el cacio e pepe, amb pasta fresca d’ou, també és extraordinari.

Com sempre, la gelateria Giolitti sembla les rebaixes, però estaria disposat a fer treballs forçats per aconseguir-hi un gelat. Porto set anys esperant aquest moment. Per esquivar les masses enfervorides, ens refugiem al Vicolo della Guardiola. Les cases semblen pintades amb sang.

Els excessos gastronòmics exigeixen un llarg passeig per compensar tants pecats. El pati del Vicolo degli Acetari, amb les façanes ocres i vinoses, les plantes salvatges i la roba estesa, és un món a part, un oasi improbable a tocar de Campo. Em segueix semblant tan bonic com el primer dia.

Fa tanta calor, que si pogués triar un desig, m’agradaria nedar a les banyeres gegants de Piazza Farnese, igual que l’emperador Caracalla. Furgons blindats de la policia protegeixen l’ambaixada francesa, que presideix la plaça.

Entrem al Trastevere creuant l’Isola Tiberina. El pati de la basílica de Santa Cecilia sembla l’entrada del paradís. A dins, la jove màrtir degollada reposa convertida en marbre. Mai no s’han esculpit unes mans tan perfectes.

Segon Spritz al San Calisto, bar de bars. Podríem discutir sobre els mil barris de Roma, però el Trastevere sempre ha tingut alguna cosa especial. El San Calisto és un bon lloc per comprovar-ho, mentre els romans joves festegen i els romans vells s’ho miren. Nosaltres som joves però també ens ho mirem.

Homenatge d’Apollinaire al Trastevere:  “Joventut, adéu gessamí del temps / He respirat el teu fresc perfum / a Roma sobre les carrosses florides / carregades de màscares i de garlandes / i dels cascavells del Carnaval.”

Per saber si una dona és romana o no, cal observar-la mentre camina per l’empedrat amb tacons d’agulla. Només les autèntiques capitalines s’aguanten dretes sobre els sampietrini, les traïdores llambordes quadrades de la vella fàbrica de San Pietro.

Fem temps a les escales de la Piazza Trilussa, a la vora del riu. A cada plaça hi ha un músic, tots mediocres. Fa anys, al Pantheon un persa cantava Turandot i altres hits operístics amb música enllaunada, però ja ho hi és. Ara hi ha cavalls i carrosses i centurions panxuts fent-se selfies amb japoneses.

Sopem a La Casetta quan tothom ja ha acabat. Les pizzes segueixen sent tan senzilles com bones, i el vi tan dolent com sempre. Els cuiners devoren un plat de pasta a la taula de l’entrada mentre l’amo compta calés a la caixa.

De nit, la Piazza dell’Immacolata és plena de gent. Estudiants de La Sapienza vinguts d’arreu d’Itàlia, romans i Erasmus. Avui ens hi afegim nosaltres, que tornem a casa.

Dissabte

Al forn de Via Tiburtina on compro pizza rossa per esmorzar, presideix la paret un tiffo romanista dedicat als veïns de la Lazio: “Che Dio vi furmini”. Déu és de la Juve, però els giallorossi no perden l’esperança.

Crec que no tornaria a viure a Roma, però si ho fes, m’agradaria viure a Monti. Incomprensiblement, els turistes encara no hi han posat els peus. Prego a la Madonna perquè segueixi sent així. Des de les cruïlles anguloses dels seus carrers, es veuen escorços màgics del Coliseu, del Mercat de Trajà i de Santa Maria Maggiore. Els desnivells afavoreixen les terrasses amb vistes de somni i els enquadraments impossibles.

La pujada a San Pietro in Vincoli sota el sol inclement de migdia ens deixa sense al·lè. Ens hi esperà el Moisès de Miquel Àngel. Una escultura que seria perfecta si no fos per una esquerda al genoll: la hi va fer el propi Miquel Àngel per comprovar que l’estàtua no fos viva.

Tot el Ghetto fa olor de carxofes fregides. Durant segles, generacions de jueus hi van viure atrapats en unes maresmes infectes. La nit del 16 d’octubre de 1943, els nazis hi van entrar i se’n van endur milers. Només en van tornar disset. Un sol nen.

El cambrer de la Montecarlo ens renya perquè demanem plats massa diferents i es nega a portar-nos una carbonara extra que volem compartir. Després d’insistir molt, ens la serveix pràcticament crua, però li ho perdonem perquè l’amatriciana és excel·lent.

Segona ronda de Giolitti. Contra tot sentit comú, però les temptacions, com deia Oscar Wilde, existeixen perquè hi caiguem.

La litúrgia exigeix acabar-se el gelat asseguts a les escales de la font de la Piazza della Rotonda. Som davant del Pantheon, l’edifici més perfecte del món, segons Stendhal. La impressió de la cúpula és indescriptible. Durant dos mil anys ningú no la va poder superar. Tampoc Miquel Àngel, que per curar-se en salut va dir que era obra dels àngels, i no dels humans.

A dins, descansa en pau el pintor Rafael Sanzio, protegit per un epitafi insuperable: “Aquí reposa Rafael, en vida del qual la Natura va témer ser superada, i ara que és mort, té por de morir”.

Estem tan cansats i acalorats que el barroquisme de Sant’Andrea al Quirinale ens deixa atordits. Migdiada celestial sota la daurada cúpula ovalada de Bernini. Que els déus ens perdonin.

Quan arribem a Spagna la ciutat comença a transformar-se sota l’influx del vespre. ¿Hi ha carrers més elegants que la Via Margutta? Segurament no. Per això hi van viure Fellini i Giulietta Massina. No m’importaria arruïnar-me sopant a la terrassa de l’Osteria Margutta.

A Piazza del Popolo tot és soroll i gent pesada que ens vol convertir a religions estranyes i que ens obliga a escoltar música espantosa. És hora de pujar corrents cap a Villa Borghese, que no és Hampstead, però s’hi està prou bé. Descalços al parc. De tornada al Pincio, el sol muta a un taronja nuclear mentre s’esmuny a l’oest del Vaticà. És la llum de Roma. La llum que fa somniar en imperis perduts i en la glòria eterna.

Urgències terrenals -tenim gana- ens porten cap al Pignetto, pura perifèria romana. Nucli de gentrificació. De Bellvitge a Gràcia en set anys. Mentre mengen i bevem, una banda municipal de trompetes i timbals aficionats perfora els timpans dels veïns. Escena neorealista en temps de presses i mòbils.

Diumenge

No hi ha temps per a gaire més. Ens acomiadem de Roma (fins quan?) des del balcó del Campidoglio. Legions de turistes fotografien cada bloc de marbre des del turó veí de l’Aventino. Dues dones morenes, vestides de vermell corall i amb tatuatges als braços es fan fotos després de casar-se.

Cada cop que sóc a Roma penso quants cops més hi tornaré. Com un compte enrere contra el temps i contra la mort. Quatre, cinc, sis vegades? Deu? És una batalla perduda però em fa viure la ciutat amb una lucidesa particular i un gran sentit de responsabilitat. Conec aquesta sensació: també em passa amb Menorca.

Han passat set anys, un quart de vida, i és evident que han passat moltes coses. Roma ens precedeix, ens va definir, i ens sobreviurà. Roma va ser nostra per un moment i ara torna a volar, lluny, fora del nostre control. Queden rastres d’èpica i un fil d’innocència. Em sorprenc a mi mateix d’aquesta retrobada sense dramatismes ni ensucrades. Està bé que sigui així. Tan de bo fos sempre així.

Londres m’ha ensenyat qui sóc. París, qui podria haver estat. Roma és la meva millor versió.

Una estàtua eqüestre de Marc Aureli presideix el centre del Campidoglio. Originàriament recoberta d’or, avui gairebé desaparegut, la llegenda diu que el dia que no en quedi ni un bri, una òliba blanca volarà fins a l’emperador, posarà els peus al cap del cavall, i anunciarà la caiguda definitiva de Roma.

Des de la pista de l’aeroport es veuen els turons ancestrals del Lazio i els primers arcs de l’aqüeducte. De cop el cel es torna gris, gairebé negre. En qualsevol moment començarà a ploure.

[repubbblica]

l’amor líquid, l’amor sòlid. l’amor de l’aigua, l’amor de la terra.

la neu, els peus freds, l’abraçada calenta. maria chiara. els teus ulls clars i el cabell. la figura esvelta, les mans lleugeres però fermes, les carícies amoroses. les hores als teus braços. la delícia de parlar-te, d’escoltar-te, de fer-te l’amor, d’endinsar-me més en el teu ésser. en la teva persona, en el misteri que és que siguis viva i que ens haguem trobat i que ens estimem així.

la teva esquena regalimant gotes calentes i els meus dits als teus cabells. abraçar-te, sentir-te sota l’aigua. fregar-te el cap amb suavitat, amb l’olor dolça de l’escuma del sabó blau. blau, verd, marró, castany, pell clara. tots els colors del teu cos a la llum de les espelmes.

ets un somni? ets real?

sento que porto molt de temps esgotant l’aigua que brolla del meu interior. el poliamor, fondre’m en les multituds, la filantropia, confiar en tothom, estimar a tantes persones, desitjar a tantes persones. confio en el que la vida em porta i la vida em porta terra: em porta a tu, que ets una terra salvatge però ferma, viva. una terra que trobo plena de bellesa però en certa manera sola: una terra que no rep prou amor. no reps tot l’amor que et mereixes, amor, i jo vull estimar-te, vull inundar-te el sòl d’aigua clara. vull que fem l’amor a la natura i que de la nostra unió en neixi la vida i en neixi més terra.

pensa en la natura, mercè. d’alguna forma, l’element que més sentit dóna a l’aigua és la terra. una terra per nodrir, una terra on estar. les unions amb els altres elements també són plenes de bellesa. el combat del foc i aigua, la dansa de l’aigua i de l’aire, també estan plens de poder i bellesa.

però em sento en certa manera esgotada, desgastada, com si el meu amor es dissipés en la multitud, falta d’una direcció.

la maria chiara pot ser el tros de bosc per on brolla un riu secret. tinc ganes de recórrer el seu paisatge, de brollar amb alegria entre les seves pedres, d’enfonsar-me en les seves arrels.

el que més por em fa és perdre aquesta llibertat tan meva. però la terra ha d’entendre que no sóc terra, i que sempre l’estimaré d’una manera diferent a com m’estima ella, l’estimaré com a aigua. la terra a vegades potser sentirà dolor perquè em veurà fluir i potser tindrà por que m’escapi.

i jo com a aigua, m’he de recordar a mi mateixa que tinc la llibertat de nodrir el que vulgui, i que cap paisatge, cap terra pot atrapar-me. perquè si m’atrapen en un intent de que em converteixi en el que no sóc, en terra, la meva aigua es tornarà a estancar una altra vegada i perdrà el seu poder.

quin és el meu poder? el meu poder és nodrir intensament des de la llibertat. l’aire és a tot arreu i enlloc alhora, es dóna sense poder escollir perquè ocupa tot l’espai. però l’aigua en tant que líquid té la capacitat de filtrar-se als llocs més insondables, i de sortir-ne.

l’amor líquid.

l’amor líquid que recorre l’amor sòlid.

[negreabsolut]

Penya-segats vermells a Acàdia, el Canadà.

[montfranc]

Els Ports - Barrancs del Sud i Caro from Francesc Garcia on Vimeo.

El Parc Natural dels Ports s'estén dins l'àrea catalana de les muntanyes dels Ports, un massís que sobrepassa els límits de les Terres de l'Ebre i s'endinsa a les províncies de Terol (Aragó) i Castelló (País Valencià). Aquestes serres destaquen per la riquesa de la fauna i flora que hi viu i, de fet, són el refugi de moltes espècies animals i vegetals amenaçades. Hi destaca la presència de la cabra hispànica i les poblacions de faig, que aquí tenen l'enclavament més meridional d'Europa. A més, les formacions geològiques dibuixen un paisatge característic únic a Catalunya. Durant tres dies farem un recorregut just travessant els límits de les tres comunitats descobrint racons d’ambients molts diversos i que ens acostaran a la bellesa salvatge d’aquests paratges que no podreu oblidar al temps que pugem al Mont Caro.

[martacsr]

Res entre nosaltres

Tu, guapo, 

el meu amor silvestre

fora d’aquest món

extraterrestre

i rock and roll. 

Tu em toques com el sol

a les muntanyes,

tan directe.

No hi ha res entre nosaltres. 

 Tu, guapo, 

el meu amor salvatge,

que contra tot 

i perquè vol, 

es queda a casa. 

Que pensar junts

ens perd el nord

 i ens perd ben lluny

de tots els altres.

Tu tocant-me com el sol

toca aquest vespre. 

No hi ha res entre nosaltres. 

  Tan literal, 

sense paraules

tu ja m’entens, 

no hi ha res entre nosaltres. 

   Oh amor meu

la senzillesa és tan difícil

i és aquí

entre paisatges d’en vayreda

i tip pit

quan no hi ha res entre nosaltres.

Atracar un banc

mentre arbres devallen

molt lentament,

a un altre temps.

Això se sent

quan no hi ha res entre nosaltres.

 Tu guapo,

el meu amor que desafia

la gravetat d’aquesta vida. 

És natural, 

és tot tan lliure

quan no hi ha res entre nosaltres. 

Tu em toques com el sol 

que canvia a re

com a mi m’agrada. 

Que sí, que sí.

No hi ha res entre nosaltres.  

 Tu, guapo,

el meu amor imprevisible.

Iceberg, 

cuentista.

Saps on ets:

tota per tu

aquesta deriva. 

Tu em toques com el sol 

a les acàcies 

aquest migdia. 

i això és la vida

que passa i passa. 

Tan literal, 

tu ja m’entens.

No hi ha res entre nosaltres. 

 Oh amor meu

la gran bellesa sempre s’escapa

fins aquí

entre les plantes i en Dalí,

tan literal.

No vull paraules:

tu em toques com el sol 

em toca a mi.

No hi ha res entre nosaltres. 

   Tu guapo 

el meu amor autèntic

fum i espècies

la teva olor

i bones pelis. 

Tu em torres com el sol  

a les atmetlles.

Que es trenca el cel,

que es fon el gel,

que es paren guerres.

No hi ha res entre nosaltres. 

 Oh amor meu

la veritat

és aquí

entre Calàbria i París.

Eh que ho entens,

diga’m que sí.

 És literal que no hi ha res entre nosaltres. 

[entrenosaltres-blog]

Carla

“Som material sensible i utopies de bases concretes”

Som el temps i les emocions guanyades a un sistema que ens ofega i ens imposa. Som les realitats creades a partir dels fets i les paraules. Som les idees plasmades en el dia a dia. Som ideals indestructibles guanyats a base d’utopies. Som aquella comunitat futura que volem viure plena d’empatia.

Som les dones que treballen per sentir-se completes. Som la superació de l’amor romàntic. Som les contradiccions que ens fan ser més autèntiques. Som l’amiga, la filla, la companya, la treballadora. Som aquelles que no callen davant les injustícies.

Som la natura salvatge i viva que crea oxigen. Som l'ésser que no té por de l’altre ésser. Som l’aigua, la terra i el foc en el seu estat més salvatge. Som els paisatges desconeguts, inexplorats i sense petjada humana. Som les còmplices que treballen per no ser-ho.

Som l’educació que volem. Som el repensar-nos. Som la capacitat d’igualar-nos a les més menudes. Som els valors que transmetem i que volem transmetre. Som el projecte compartit i la cura de l’entorn. Som les ganes, la motivació i l’esperança per transformar l’educació.

Som l’amistat personificada en vida. Som l’amor del dia a dia. Som la cura, l’espai i la paciència necessària per canviar-nos. Som les abraçades que transformen un dia gris en un dia de colors. Som tots els petons que ja hem fet i tots els que no farem.

Som l’acceptació de la tristesa, de la por i de la pèrdua. Som les emocions no acceptades socialment que superem compartint-les. Som l’empatia viscuda i sovint aconseguida. Som la comunicació interna i externa. Som el saber escoltar i l’aprendre a escoltar-nos. Som la feina per estar bé i per voler estar bé.

Som l’espai per créixer.

[negreabsolut]

Penya-segats i boscs de coníferes a Acàdia, el Canadà.